L'article 13 de la Constitució assenyala que els estrangers gaudiran a Espanya de les llibertats públiques que garanteix el Títol I (drets i deures), en els termes que estableixin els tractats i la llei, excepte el dret de sufragi en les eleccions municipals que respondrà a criteris de reciprocitat. Per altra banda, dintre de la distribució de competències del sistema autonòmic, l'estrangeria i la immigració apareix com competència exclusiva de l'Estat (art. 149.1.2 CE), pel que fa a control de fluxos i regulació general del fenomen, sense perjudici de les competències de les CCAA i dels Ajuntaments en educació, habitatge, etc. que afecten decisivament a la integració de la immigració.

Quan la Constitució es va aprovar, al 1978, pràcticament no existia immigració a Espanya, de manera que les línies jurídiques més importants han de deduir-se del conjunt de les normes constitucionals (tasca desenvolupada en bona part per la jurisprudència del Tribunal Constitucional) i tampoc era objecte d'atenció del dret de la Unió Europea, que només assumeix la immigració com competència a partir del Tractat d'Amsterdam. A més la legislació espanyola, de l'Estat i de les CCAA, ha de tenir en compte, per mandat constitucional, les normes recollides en els Tractats internacionals i en les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans. La llei vigent, Llei Orgànica 4/2000 de drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, que ha estat reformada per les Lleis Orgàniques 8/2000 i 14/2003, ha de ser interpretada a la llum de tots els criteris apuntats, que es recullen en les pàgines següents.

inici